dilluns, 8 de març de 2010



Avui fa cent anys que Clara Zetkin va proposar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Un segle després, la situació de les dones continua essent definida per la mateixa paraula que llavors: explotació. Explotació com a treballadores, com a dones sotmeses a la doble jornada, com a joves condemnades a la precarietat. Una situació agreujada, a més, pel context de crisi endèmica del capitalisme, que accentua les desigualtats a les quals ens sotmet el sistema patriarcal.

Aquesta crisi, generada en gran part per les operacions financeres tòxiques dels bancs i caixes, l’estem pagant la classe treballadora, i dins d’aquests, especialment les dones i més si som joves i immigrades. Malgrat el pas dels segles, doncs, les dones continuem essent –com va dir Flora Tristan- les “proletàries del proletariat”.

Les estadístiques oficials han afirmat sempre que aquesta crisi no afectava especialment la població femenina, ja que els sectors més afectats –la construcció i l’automoció- estan ocupats majoritàriament per homes. Aquestes dades, a més de ser una fal·làcia perquè no tenen en compte l’economia submergida, estan obsoletes, ja que tot apunta a una feminització evident de la crisi, que comença a afectar molt seriosament el sector serveis. De la mateixa manera, la xifra oficial d’aturades als Països Catalans (1.400.000 persones) no reflecteix la realitat, ja que no té en compte que el primer sector en patir la crisi han estat les feines dedicades a la cura (cangurs, cuidadores, netejadores, professores de repàs), majoritàriament desenvolupades per dones joves. Precisament, la crisi ha propiciat que les famílies catalanes prescindeixin en primer lloc d’aquest tipus de feines –remunerades, però no reconegudes ni dignificades-, amb la doble conseqüència per a les treballadores, que es queden sense una feina que passarà a engruixir la “doble jornada” d’una altra dona. Aquest increment de les tasques domèstiques i de cura, comporten un empitjorament de les condicions de les dones, a més de conseqüències per la salut física i mental (estrès, ansietat, depressions) i de socialització, ja que disminueix el temps que es destina a l’oci i a la formació.

Per altra banda, l’actual situació econòmica augmenta la precarietat de les joves estudiants, que sumen a l’increment del cost dels seus estudis, propiciat per la progressiva privatització de l’ensenyament, un augment de la temporalitat i la flexibilitat laboral. Així, els i les joves ens trobem desenvolupant feines cada cop menys valorades i pitjor pagades per sufragar una educació cada vegada més costosa.
A nivell legal, ens trobem amb què l’Estat Espanyol ha aprovat lleis destinades a una suposada millora dels drets de les dones, que a hores d’ara encara no ha implementat, com per exemple la Llei de Dependència. A més a més, la nova Llei d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs, aprovada al febrer, no millora substancialment el dret a l’avortament, ja que aquest continua sense ser sufragat per la xarxa sanitària pública, esdevenint inassumible econòmicament per a moltes dones.

Cent anys desprès, doncs, continuem oprimides i explotades, sense dret a decidir sobre els nostres propis cossos i condemnades a mil i una formes de precarietat.
I cent anys desprès, recuperarem la lluita de totes aquelles dones que, com Zetkin, es van organitzar en la lluita feminista, per alliberar les treballadores de tot el món.

Dones, organitzem-nos en la lluita de les treballadores!
Contra el patriarcat, feminisme de classe!