Assemblea de Joves de Montcada i Reixac

Extret de la web d'Endavant-OSAN http://www.endavant.org L’ altre sindicalisme és possible

En els últims anys, la major part de conflictes laborals, han vingut marcats per tancaments totals o parcials de les plantes productives, per tal de deslocalitzar-les a d’altres regions o països on, la desprotecció laboral és major, i per tant els costos fixos de producció són més baixos, possibilitant una major taxa de guanys empresarials. Seguint aquest exemple, han tancat desenes de transnacionals, que portant la producció a l’est europeu o al nord del continent Africà, han contribuït a l’atur industrial dels Països Catalans, i a la consolidació d’un model de producció terciària (serveis), on la inestabilitat i precarietat són encara majors que en el sector industrial. Ara però, tenim davant dels nostres ulls un conflicte laboral que no és conseqüència de cap deslocalització, que no demana (ara, per ara) evitar cap acomiadament, que no demana més diners, que no demana res que la majoria de treballadores i treballadors no tinguin. Demanen temps, descans, dos dies a la setmana de descans. Malauradament, els i les conductores de TMB no són els únics que no disposen d’aquests dos dies, segurament en el mon del comerç i serveis, hi ha puntes de treball que “obliguen” a llargues jornades i calendaris atapeïts en època de festius nadalencs, temporada estival o rebaixes, sovint petites empreses que a priori no podrien assumir més contractació, o conscients que la mà d’obra no qualificada, és molt més mal·leable als interessos empresarials, tant de petites com a grans empreses. El cas que ens ocupa, el dels 2 dies de descans dels i les conductores dels autobusos de TMB, és dins una empresa pública i amb 3000 treballadors/es. Una batalla que evidentment val diners, però no cap a la butxaca de cada conductor/a, sinó diners que ha de pagar l’empresa, per tal de contractar més conductors/es i assegurar les reivindicacions del comitè de descansos, diners que segons l’empresa han de sortir o bé d’una reducció del servei, o d’un increment del cost del bitllet, diners que diuen que no tenen, malgrat invertir milers d’euros en directius que no trepitgen el despatx, i campanyes publicitàries contra la vaga. És doncs, una lluita per la dignitat d’un col·lectiu de treballadors/es, una lluita per uns drets que les legislacions reconeixen, una lluita per conciliar vida personal i laboral, una lluita per crear llocs de treball. I contra aquesta lluita hi ha una clara aliança del l’empresa municipal (PSC-ICV), i els seus sindicats (CCOO i UGT). Cal que davant d’aquesta aliança de classe, la de la classe burgesa per convicció o per poltrona, cal l’altre aliança de classe, la dels treballadors en vaga -recolzats pels sindicats CGT i Actub- amb les usuaries, amb aquelles persones que malgrat ser-ne damnificades, per la no prestació de servei públic, sapiguem veure que la unitat de la lluita amb els i les conductores és la millor manera de contribuir a la regularització del servei, amb dignitat pels conductors i conductores, amb seguretat per les i els usuaris. Saber que davant un conflicte d’aquestes característiques, el més fàcil és criticar els conductors enlloc de manifestar-s´hi al seu costat, denunciant que aquesta situació és conseqüència d’una política de dretes de debó, per part d’un presumpte govern d’esquerres, autoanomenat socialista. Cal guanyar aquesta batalla, perquè com ja editorialitzava La Vanguràrdia, -amb pocs amics al PSC i ICV, però molts interessos de classe- aquest model de sindicalisme, podria ser exemplar, podria canviar la lògica sindical de les centrals lligades als interessos empresarials, podria estendre’s al comerç, i tants d’altres sectors que reivindiquen per sobre de tot dignitat laboral. Esperem que si més que no aquest cop, el diari del Grup Godó l’encerti de ple. Marc Garcia, militant d’Endavant Barcelonès i usuari pels 2 dies.