L'ESPECULACIÓ PERSEVERANT
El 24 de març del 2007 a les 11 hores es realitzava un acte protocol·lari de col·locació de la primera pedra de la promoció de 42 habitatges de lloguer per joves amb protecció oficial que construí l’Institut Català del Sòl (Incasòl) en el recent barri de Mas Duran. L’acte contava amb la participació d’una delegació municipal encapçalada per l’alcalde de Montcada i Reixac, César Arrizabalaga, i la regidora d’habitatge, Fina Manzano. També assistia el director general d’Habitatge del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Gascó. El 18 de Juny del mateix any l’alcalde de Montcada i Reixac i la directora general de Patrimoni de la Generalitat, Immaculada Turu, formalitzaven a Barcelona l’acord per la cessió d’un terreny de propietat municipal ubicada a Mas Duran, on el govern construirà el nou centre d’educació Infantil i Primària. L’alcalde destacava la millora que el nou centre suposaria per la xarxa d’equipaments educatius del municipi, i avançava que, en el mateix sector, també es construiria una guardaria pública. “Volem garantir que els nous habitants de Mas Duran disposin de tots els serveis i equipaments necessaris”, senyalava.
I què era Mas Duran? Encara ara, a partir del testimoniatge de la gent que ha viscut el costat d’aquella sortosa zona ens podem fer una imatge idealitzada del que era aquell espai natural. Pel que es veu, hi havia una masia on munyien vaques posant en disposició la llet natural als veïns de la vora. Era un terreny caracteritzat pel seu excés d’aigua revelat al famós “llac dels militars”, i la seva vegetació garbuixa; un dels últims paratges absent de la incidència humana, un privilegi que la gent gaudia en silenci. Però una de les declaracions de César Arrizabalaga, posava l’agenda el dia perquè Mas Duran canvies la seva condició: “Seré l’alcalde d’una ciutat de 45.000 habitants”. És a dir, Mas Duran ha d’absorbir 10.000 persones. Per tant, que es doni el tret de sortida per la construcció inicial de 3.000 habitatges, amb els seu centre comercial, cinemes, hotels...
Aquest procés no és exclusiu de Montcada, de fet es pot observar arreu dels Països Catalans. Aquesta política de construcció massiva respon a la necessitat de disposar d’una font d’inversió municipal, una font, però provisional. Perquè què faran quan s’acabi la injecció econòmica i no quedi més terreny per construir?
Ara Mas Duran és un bloc de ciment amb edificis equivalents a pannells d’abelles deficients; el “llac dels militars” s’ha desplaçat, quedant en un estat fangós amb un ridícul mirador com a culminació del cinisme; les abundants i immenses faroles projecten amb un color taronjós un entorn trist i fúnebre. I encara tenen la barra de denominar allò com a pulmó de Montcada.
El jovent organitzat sabem molt bé com va la festa i no ens deixem seduir pel 15% d’habitatges de protecció oficial que han de fer per llei, ni per nous centres comercials que tant sols donen una oferta d’oci consumista, creant llocs de treballs amb salaris baixos i condicions precàries i afavorint a les grans cadenes de restaurants, supermercats i tendes, que el que fan és imposar un nou esquema comercial. Tampoc ens creiem aquells que diuen que no es pot fer res davant del creixement urbanístic insostenible.
Ja n’estem tips i el conjunt de la societat montcadenca ha començat a alçar veus contra l’especulació. Volem fer una crida a tots aquells veïns que se’ns desperta inquietud davant de l’amenaça al territori per començar-nos a articular i fer front a l’edificació per afany de lucre. Avui ho han tingut fàcil amb Mas Duran, però ja veurem si poden imposar-se de la mateixa manera a la “Cerveseria”. Per sort molts joves ens guiem per l’experiència i la saviduria de les àvies i creiem que “les aigües tornen sempre als seu torrents”. Només és qüestió de temps que Mas Duran, igual que molts altres indrets, tornin a ser el que eren.
I què era Mas Duran? Encara ara, a partir del testimoniatge de la gent que ha viscut el costat d’aquella sortosa zona ens podem fer una imatge idealitzada del que era aquell espai natural. Pel que es veu, hi havia una masia on munyien vaques posant en disposició la llet natural als veïns de la vora. Era un terreny caracteritzat pel seu excés d’aigua revelat al famós “llac dels militars”, i la seva vegetació garbuixa; un dels últims paratges absent de la incidència humana, un privilegi que la gent gaudia en silenci. Però una de les declaracions de César Arrizabalaga, posava l’agenda el dia perquè Mas Duran canvies la seva condició: “Seré l’alcalde d’una ciutat de 45.000 habitants”. És a dir, Mas Duran ha d’absorbir 10.000 persones. Per tant, que es doni el tret de sortida per la construcció inicial de 3.000 habitatges, amb els seu centre comercial, cinemes, hotels...
Aquest procés no és exclusiu de Montcada, de fet es pot observar arreu dels Països Catalans. Aquesta política de construcció massiva respon a la necessitat de disposar d’una font d’inversió municipal, una font, però provisional. Perquè què faran quan s’acabi la injecció econòmica i no quedi més terreny per construir?
Ara Mas Duran és un bloc de ciment amb edificis equivalents a pannells d’abelles deficients; el “llac dels militars” s’ha desplaçat, quedant en un estat fangós amb un ridícul mirador com a culminació del cinisme; les abundants i immenses faroles projecten amb un color taronjós un entorn trist i fúnebre. I encara tenen la barra de denominar allò com a pulmó de Montcada.
El jovent organitzat sabem molt bé com va la festa i no ens deixem seduir pel 15% d’habitatges de protecció oficial que han de fer per llei, ni per nous centres comercials que tant sols donen una oferta d’oci consumista, creant llocs de treballs amb salaris baixos i condicions precàries i afavorint a les grans cadenes de restaurants, supermercats i tendes, que el que fan és imposar un nou esquema comercial. Tampoc ens creiem aquells que diuen que no es pot fer res davant del creixement urbanístic insostenible.
Ja n’estem tips i el conjunt de la societat montcadenca ha començat a alçar veus contra l’especulació. Volem fer una crida a tots aquells veïns que se’ns desperta inquietud davant de l’amenaça al territori per començar-nos a articular i fer front a l’edificació per afany de lucre. Avui ho han tingut fàcil amb Mas Duran, però ja veurem si poden imposar-se de la mateixa manera a la “Cerveseria”. Per sort molts joves ens guiem per l’experiència i la saviduria de les àvies i creiem que “les aigües tornen sempre als seu torrents”. Només és qüestió de temps que Mas Duran, igual que molts altres indrets, tornin a ser el que eren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada